L\’ull de poll

Si algú està interessat en saber què va passar, ara farà uns 5 anys, a l’agrupació socialista del nostre poble, aquí té l’explicació del “per què” feta per un gran escriptor i columnista del diari ARA en la seva edició del divendres passat; la negreta es meva. No debades rodolen  pel camí noms importants del “comintern sociata”: Zaragoza, Bustos,etc.

“La gran família socialista està vivint una vertadera festa de la democràcia a la qual tots hi som convidats per a la nostra instrucció com a ciutadans d’un estat de dret. Fa temps que els partits polítics, a Catalunya i a Espanya, s’esforcen poc o gens a dissimular la seva condició de meres plataformes de poder, fortíssimament jerarquitzades i altament problematitzades en el seu funcionament intern, en què la lògica consisteix a esclafar el company-adversari i a eliminar de la foto tot aquell que es mogui (tal com en el seu dia va avisar Alfonso Guerra, que ara ha tornat a sortir del sarcòfag). Però la vella simbiosi PSC-PSOE, segons la qual es tracta de dos partits diferents però en què n’hi ha un que no té dret ni a tossir sense el permís de l’altre, s’endú la palma de la calamitat. L’autoexpulsió de Carme Chacón i la decapitació de José Zaragoza (càstig exemplar a la plaça pública) han acabat de donar la mesura exacta del moment en què es troba el projecte socialista: absència total de rumb i de lideratge, desconnexió radical amb la ciutadania i amb els seus propis votants, falta de credibilitat i immersió en guerres fratricides que únicament serveixen per farcir titulars, tertúlies i columnes d’opinió (com ara, glups, aquesta mateixa).” Sebastià Alzamora,escriptor. ara DIVENDRES, 1 DEMARÇ DEL 2013,p.27.

Tweet

Tweet

El senyor Montilla i el senyor Corbacho, més endavant M i C, comparteixen generació, una llarga carrera política, i, suposadament, un final feliç: una jubilació al senat, la cambra alta, on els senadors només fan que aprovar el que ja ha estat aprovat pel Congrés. Un còmode “retiro”, després de les eleccions del 20 de novembre, per a tots dos. Caldrà veure com restarà la situació econòmica del senyor M (quant a emoluments) i com li anirà al camarada Corbacho(v) en la seva nova i reposada butaca de senador.

El senyor M, començà estudis d’Economia i Dret a la Universitat de Barcelona però no els acabà; abandonà ambdues carreres a segon curs; el senyor C, no té estudis universitaris; amb les seves pròpies paraules: “acabé el ciclo de estudios hasta el nivel secundario”

M, fou tinent d’alcalde a Sant Joan Despí; C, tinència d’alcaldia a l’Hospitalet de Llobregat. I, el mateix riu: el Llobregat, els va portar a ser alcaldes de Cornellà i Hospitalet, de Llobregat, oh Jenifer! M, fou vicepresident primer de la Diputació Provincial de Barcelona; C, també. M, encalçà la Presidència de la Diputació; més tard ho va fer C. “La casa de la praderia” (sèrie de TV) o la diputació de Barcelona (magatzem d’andròmines), fou l’espai dolç, de pau i glòria, que necessitaven aquests pròcers per donar un salt qualitatiu: el Congrés de l’estat espanyol. Allí, es foguejaren amb els grans paquiderms de la política estatal. Allí, aprengueren a tenyir de sang l’arena del circ i passar de ser un polític de províncies a ser un polític d’ullal revinclat.

Un cop fet el paper de gladiador teloner i, el més important, haver sobreviscut a l’embat, tornaren a casa i desferen la maleta amb cura i repartint per la casa els records de la seva estada:  cartera ministerial d’indústria, comerç i turisme per a M, i Ministre de Treball e Immigració pel camarada C.

M, va caure en el moment precís a la perola de repartiment: la branca nacionalista-federalista-catalanista, sense vista, del PSC, feia llufa. Els pesoistes-populistes-oportunistes llançaven l’atac sorpresa (Pearl Harbour) i col·locaven M, de candidat, i més tard, de guanyador a la presidència de la Generalitat de Catalunya. I, com només un podia ser president, C, es va haver de conformar sent diputat al Parlament de Catalunya, sense renunciar, de moment, a la candidatura de molt honorable. Uooohh Jenifer!

I ara, cap al senat? I més tard, cap el parlament europeu?: el cementiri d’elefants…?       

Bé, sigui el que sigui, no estaran gens malament: un sou base de 3.126,55 euros, sense descomptes en cas de no assistir als plens. Una indemnització que reben per allotjament i manutenció: 1.822,38 euros. Com que no disposen de cotxe oficial,  reben  una targeta amb 250 euros mensuals de saldo que poden utilitzar-la en taxis per a desplaçar-se per la capital madrilenya. I, si això fos poc, encara reben per a comunicacions informàtiques, el que seria la mensualitat d’Internet: 49,90 euros més al mes. I, ja per reblar-ho: els senadors que no disposen d’un telèfon oficial rep   99,78 euros per a despesa telefònica. Sumem, i són: uns 5.250 euros/mes. Ah!, no oblidem el talonari de bitllets gratuïts del pont aeri… Uusshh! Jo només voldria ser el caniche que s’estufa al sofà de les cases de  M i C, al Llobregat. Uooohh Jenifer!

Tweet

Occitània a un futur fotut, fòrça incert, pièger, se poiriá dire, que lo de Catalonha. Mas mentre existisca, nos podèm pas permetre lo luxe d’èsser pessimistas. Lo fach que l’occitana siatz una lenga viva es un miracle. Per pas parlar de 798 ans de repression francesa al Lengadòc o de 172 ans de l’espanhòla dins la Val d’Aran. Del genocidi intel•lectual encobèrt dins lo pòble occitan de la part de l’estat francés pendent las doas guèrras mondialas e del sistèma educatiu, ont l’occitana, coma lo catalan, foguèt escampat e redusit a lenga residuala. Als ans 90 comencèt a decaure la transmission generacional de la lenga, fins alavetz la majoritat de la populacion parlava occitan en ignorant que parlavan una lenga. A l’ora d’ara, las gents sap que l’occitan existís, e fòrça gents que la a pas recebuda dels parents reclama çò qu’es sieu per drech: la cultura qu’a pas recebut.

La ciutadania que sempre parla en francès, canta i diu els proverbis en occità, té cognoms occitans i viu en un poble i en un barri amb nom occità. L’Occità està en una situació com la de la nostra nació: “o ara, o mai”. O ens oblidem de ser espanyols d’una vegada, o la nostra llengua patirà molt per continuar existint amb garanties. A la Val d’Aran l’ús social de la llengua occitana també ha patit una davallada considerable, fins ser emprada habitualment només pel 25% de la població. Per contra, el sentiment occitanista, inexistent fins ara, ha crescut considerablement.

Qué pòt far lo govèrn de Catalonha? Respondre las demandas dels occitans. E o a fach, en fach amb l’oficialitat de la lenga occitana a tota la comunitat autonòma catalana. Catalonha es estat dempuèi fins del XIX motor de la cultura occitana. Per ne citar un exemple, la primièra Gramaticiana Occitana de Loís Alibèrt foguèt publicada per l’IEC a Barcelona.

Estem en un moment important de l’occitanisme, de la lluita actual depèn la pervivència del poble occità. La suspensió de la llei de l’aranès per part de l’estat espanyol que en fixa l’ús preferent a l’Aran i que ara cueja pels diaris, els perjudicarà, però, com va dir el cantautor i activista polític dels Estats Units d’Amèrica, Peete Seeger: “Fa 500 anys que intenten que (els catalans) parlin castellà, però no ho aconsegueixen.” I no ho aconseguiran.

Es, per aquò, qu’aquel modèst article, escrich en lenga occitana, en solidaritat a tanta viletat de la part de l’estada espanhòla. Tanben , demandi compreneson per las possiblas fautas que i podètz trobar. Fòrça gràcias

Tweet

Ara que ja és públic la declaració de béns dels nostres governants i sabem que alguns són quasi “indigents”, perquè deuen molts calés (hipoteques), i d’altres que tenen pisos, places de garatge, cases, fons d’inversió i un sou que Déu n’hi do, ara, toca fer un modest homenatge a aquells que, dins la modèstia del seu càrrec, fan bo allò de l’insigne escriptor Josep Pla, i que diu així: “A la gent, no li agrada de treballar perdent diners, encara que sigui per vagues raons patriòtiques o nacionals. El que és autènticament patriòtic és treballar per un resultat.” 

Prullans és un petit municipi d’alt d’un turó, uns 1.100 m, i pertany a la comarca de la Cerdanya; és a prop de Bellver de Cerdanya. És un poblet molt bufó on hi viuen unes 250 persones, que, a l’estiu, es multiplica per quatre. A peu de la carretera nacional entre Puigcerdà i La Seu d’Urgell, en el kilòmetre 200, dins del terme municipal de Prullans, es troba el càmping La Cerdanya, on hi tenim la caravana el que us escriu i família.

Aquí, ens coneixem tots, ens saludem tots i ho compartim tot. Si un fa una paelleta, t’hi acostes fent el tafaner i la tastes; si un fa pinetells a la brasa, te’n duus un parell i si té un vi que ha dut d’Almacelles, en beus del porró. Amb aquesta manera de fer he anat a trobar en Daniel, l’alcalde de Prullans, i hem anat a prendre un vinet. Em dono a conèixer i comencem a xerrar del poble, de mi i, el més important, d’ell.

En Daniel parla amb molta sinceritat i naturalitat. Té 80 anys, paleta de professió i porta 36 anys com alcalde. Ell va ser regidor cap el final de l’etapa franquista i sempre amb majoria absoluta encapçalant la candidatura per CiU. En Daniel em revela el secret: honestedat, treballar pel poble pensant pel bé del poble. La nostra política, diu, és que la totalitat de les obres s’han fet sense apujar impostos, amb subvencions. Ara mateix, l’Ajuntament no deu res.

Critica als ajuntaments que han volgut estirar més el braç que la màniga i creu que si no hi ha diners, no es pot fer una obra, sigui gran o petita. I parlant de diners li demano quins són els seus emoluments com alcalde i fa una ganyota plena de sorpresa i sinceritat. És normal, i és que no ha tingut cap remuneració econòmica en els 36 anys que ha fet d’alcalde. Ell, només promet dedicació i treball amb els recursos limitats que té el poble. Manteniment i millores és el que no es deixa mai de fer. Ara, grans obres, no. Segons ell, això depèn de les administracions supramunicipals. Per a ell, l’estabilitat és el més important.

Tot seguit, em desvetlla les seves intencions per aquest mandat: nou dispensari i soterrament de les línies elèctriques. I és que el senyor Gorriz, no es considera un polític, ans més aviat, un veí més, preocupat per fer-se valedor de la confiança que els seus conciutadans han dipositat en ell tots aquests anys. Em trec el barret, senyor, i per molts anys!

Tweet

Ja n’hi ha prou d’aguantar el ciri en aquesta processó! Ja n’hi ha prou d’haver de fer el que ens manen! Ja n’hi ha prou d’haver d’obeir el que dictamina el Congrés! Ja n’hi ha prou d’acatar les resolucions del Tribunal Constitucional! Jo vaig haver d’estudiar en castellà per obligació i no vaig tenir cap més alternativa. És que ara anem enrere?, com els crancs!?

Fins quan ens haurà de recar el fet de què siguem catalans, que gaudim d’una cultura i llengua pròpia? ¿És per això, que ens hem de sentir com un nen entremaliat que només fa soroll quan li toquen el crostó? O és que potser, no som prou valents per plantar cara a una situació injusta, que demana atenció i sacrifici per part de tots nosaltres?

O ara o mai. Si no plantem cara a tant d’abús “democràtic”, no aconseguirem mai que ens prenguin seriosament. És més, van retallant, la sentència del català a l’escola, l’estatut…, i seguiran fent-ho. Aquesta gent es creuen amb el dret, sempre democràtic, d’imposar-nos la seva llei fins a convertir-nos en “tarifa plana” perquè els bascos en prenguin nota. Que els altres països vegin qui mana a la pell de toro: muuuuu!, escomet el brau i envesteix amb força al cavall i al torero. Ras i curt: aquí val tot, joc brut i puntada als collons!

Ara ja no es tracta de la discriminació del castellà a Catalunya. No. Ara es tracta de què siguem més espanyols i menys catalans. Es tracta de llegar a les properes generacions una nació catalana gastronòmica de “pa en tomate”, d’”alioli” i, com no, de “botifarra y monchetas”.

No, senyors i senyores, no ens hem de sentir malament per ser catalans, no ens hem de menysprear pel fet que fa segles que som sota la tutela de l’”Imperi del lado oscuro”. No hem d’amagar la nostra manera de ser perquè quatre poca-soltes decideixin que no és constitucional, el que és reconegut  i premiat a tota Europa. No ens podem quedar bocabadats i dir: no hi ha dret! Si no hi ha dret, n’hi ha d’haver-hi, i ens pertoca a nosaltres, els catalans, preservar la nostra identitat i dignitat.

És, també, l’hora dels nostres partits polítics, de donar una resposta única: Ja n’hi ha prou! A cagar a la via, home!

Tweet

Quan un país està dominat per un altre es pot considerar que moralment està en guerra. Heribert Barrera.

Tal com jo ho veig, Heribert Barrera era un  patriota català que s’havia donat forma a ell mateix, com fan els escultors amb el marbre i amb la pedra. S’havia cisellat amb el cisell de l’experiència a còpia de temps. Un republicà convençut que va sentir la necessitat de lluitar contra el feixisme. Maltractat després de la guerra, però lluitador de mena, se’n va sortir i va continuar amb el seu ideari de compromís i lluita pel seu país. Un polític de veritat, que estimava Catalunya, la seva llengua, la seva cultura i la seva gent.

Catalunya va morint a poc a poc. Es moren grans patriotes, però no se’n creen de nous, i és que l’acomodatici i arribisme al qual els polítics s’han empoltronit sembla no tenir fi. Fins i tot, fa que “independentisme” sigui sinònim de friki-moviment. Barrera, ha anat progressant, de forma constant, cap a la independència i deixant enrere un llast de polític que res li esqueia durant l’etapa més conservadora, com a president del parlament de Catalunya.

 Aquell soldat als fronts d’Aragó i del Segre, i que s’exilià a França fins a l’any 1952, va continuar la seva vida i a la Universitat de Montpeller va obtenir les llicenciatures de matemàtiques i enginyeria química, i a la Sorbona (París) es doctorà en ciències físiques. També fou agregat de recerques del Centre National de la Recherche Scientifique de França, i becari postdoctoral a la Universitat de New Hampshire.

Barrera va ser autor de nombrosos articles científics a revistes internacionals, així com d’articles polítics a la premsa catalana i internacional. Fou guardonat, el 1949 amb el premi Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans pel seu treball Noves contribucions a la síntesi d’àcids arilalifàtics i a la teoria de l’acilació intramolecular.

Resumint, un polític i un militant que rebutjava la inèrcia partidista i es renovava, constantment, dins la seva societat, és a dir, com ara es diu: es reciclava. Ell veia la necessitat d’encetar un nou discurs per a tots els catalans, atès la manca d’encaix dins d’una Espanya atàvica i, incontroladament, ineficaç. Ell sabia que l’hora era arribada, només caldria que els catalans escoltessin la crida cap un estat independent i republicà, sense embuts i amb valentia.

Tothom veu de manera molt incerta el futur del país. Heribert Barrera.

Tweet

Aquest estiu tenia la necessitat, després de set anys, de tornar a Vernet les Bains (els Banys), poble del petit Conflent als peus del Canigó. Com ja ve sent normal per l’agost, vaig poder comptar amb l’amic Andreu, perquè m’acompanyés a voltar pel Canigó a cop de pedal.

Vam pujar amb bici pel dret, des del petit poble de Fillols, fins al collet dels Cortalets; vam fruir de la fresca acompanyada d’una sentor dolça i compacte, barreja d’avet i pi vermell, que amarada d’humitat, omplia els narius i saciava l’olfacte; vam pujar a peu fins al cim del Canigó i ens vam emocionar pel fet, pels colors torrats i verds de tot aquell panorama, que, a mi, em recordava les pel·licules del “CINERAMA”, de Barcelona; parlàrem molt, amb substància i sense, pel sol gust de parlar i gaudírem pel sol fet de ser amics: la confiança i la complicitat; visitàrem l’abadia de Sant Martí del Canigó, on no es mentava a cap lloc l’iniciador de la recuperació de l’abadia en runes: Mossèn Cinto Verdaguer, ni el seu llibre de poemes Canigó, principal culpable de la recuperació del temple. Més tard, ja de nit i de tornada a casa, vaig llegir uns quants versos del llibre de mossèn Cinto, com a despit de tanta iniquitat; beguérem cervesa pelforth blonde, vam riure tant com vam voler i en tot moment no vam perdre de vista el més important: la sensació de llibertat.

I parlant de llibertat, la llengua catalana, que tants segles fa que pidola un reconeixament seriós per part de les autoritats franceses i que, ara per ara, només és present als rètols d’entrada i sortida dels pobles, que no a tots, ha sofert  un decandiment irreparable. Aquella “controlada renaixença” del català va desapareixent a poc a poc, es va fonent lentament com un formatget de La vache qui rie al sol.

I és que, no es pot ser la boina de Catalunya i la sabata esquerra de França, tot alhora. No debades, l’imperi francès, com l’espanyol, ha fet servir frases contundents, cèlebres i segregacionistes, com, la que tots coneixem: soyez prope, parlez français, “sigueu nets, parleu francès”, per a “convèncer” als ciutadans del uniformisme que fan gala els estats que no volen reconèixer la realitat que es viu a les comunitats que per ells són reprimides i, mesquinament, enganyades.

Tot plegat sembla una quimera. Els nostres paisans del nord diuen que primer se senten francesos i després catalans. Cosa que, aquí, a casa nostra, sol passar el mateix, però, en diferent manera. M’explicaré.

En general, diem: “primer català i després espanyol”, o, “espanyol i després català”, o, simplement, només catalans o espanyols, i també, hi ha qui se li refot tot. Fent un petit homenatge a Jesús del Pozo, decés fa uns dies, deia: “[…] no m’interessa vestir dones borregues, si no, dones amb personalitat […]” Es podria dir el mateix en el nostre cas: Si canviem dones per ciutadans/es i personalitat per identitat  veurem que en el nostre cas fa pupa. Quin és el fet diferencial, és a dir, allò que ens dóna la pròpia identitat? La normalitat de les nostres institucions, de la nostra cultura, de la nostra llengua.

Per acabar, que al Rosselló, Capcir, Conflent i Vallespir la cultura i llengua catalana hagi passat a ser una anècdota, s’entén atesa la seva situació geopolítica i administrativa. Però, que, a Catalunya, la nostra identitat sigui canvi de moneda d’uns quants polítics, en mans d’una plutocràcia, i d’una ciutadania que viu d’esquena al seu patrimoni generacional, d’anys i panys, sincerament, no té perdó.

Bonne rentrée!!!

Tweet

                                                             Carlos de Andrés

En primer lloc, que el Tour és una gran efemèride i que és una atracció que depassa  altres competicions ciclistes, com ara, el Giro, la Vuelta i la desossada, com un os de pernil, Volta a Catalunya, que ja no fa ni fred ni calor, és un fet. Divendres, es va corre una etapa èpica, colossal i jo diria bestial, al límit dels extrems. Una autèntica exhibició de força i punt d’honor per part de tots els ciclistes que la van protagonitzar. De ben segur que se’n parlarà molts anys, com a referència per a tots els afeccionats. Com a practicant de la bici i afeccionat, vaig gaudir amb emoció les quasi cinc hores que va durar aquell impressionant espectacle.

En segon lloc, voldria escriure sobre la retransmissió del Tour que TVE ens ha oferit aquests dies. Carlos de Andrés Perdiguer, català i nou director del canal Teledeporte, el divendres, a l’etapa reina dels Alps, pujant el Galibier i després pujant Contador tot sol l’Alp d’Huez, va fer gala d’una de les més velles reivindicacions del feixisme franquista. Quan Alberto Contador va començar atacar, que va ser ben d’hora, de Andrés, com tots els que estàvem enganxats a la tele, vam començar a vibrar, no ens ho podíem creure, faltaven més de 90 kilòmetres i el gran ciclista, que és Contador, rebentava la carrera.

El Contador, el dia abans, s’havia parat. No podia seguir al germà petit Sleck, Andy. Semblava que tot s’havia acabat per a ell. Però no, lluny d’això, es disposar a atacar amb una força sorprenent: primer el telegraphe, després, el Galibier, i ja, d’una manera increïble, l’Alp d’Huez. Fins aquí memorable i de gran sacrifici per part d’un corredor de ciclisme d’una gran capacitat humana i sencillesa que a més d’un, del país veí, li resulta irritable i insuportable.

Ara bé, que un comentarista de la qualitat i gran classe, com és de Andrés, utilitzi la paraula raza (més de 20 vegades) per fer entendre als oients que som una raça, una casta, un llinatge, una categoria o una mena a part, és transgredir la més elemental norma de conducta humana des que el món és món: l’estupidesa. Raza? Quina? La que preconitzava el règim franquista? La de la pel·lícula del règim dictatorial de Francisco Franco on se sintetitza el ideario del buen español? La de la raça romana? Àrab? Ària?

Quina bajanada, senyor de Andrés. Com se li acut utilitzar el mot raça per a fer-nos més grans i diferents de la resta. És que per ventura som millors?

No voldria imaginar el mateix cas a la volta a Catalunya o a Euskadi. El comentarista fen gala de la raça catalana o euskaldun; els diaris i els programes anticatalunya se’n farien creus. A canvi, el nacionalisme espanyol veu bé que per la tele, que paguem tots, es faci apologia de la ximpleria. Senyor Carlos de Andrés, més discreció i menys presumpció, si li plau. Gràcies.

Florenci Pla

Tweet

“Estic ja fins als ous… Estic trastornat”. Així es va sentir José Bono cap al final d’una maratoniana sessió després d’haver-se equivocat diverses vegades en enunciar una moció. El president del Congrés dels Diputats va expressar el seu cansament amb aquestes paraules sense adonar-se que tenia davant seu un micròfon obert.

Senyors i senyores, s’enfonsa Espanya? Sí. I de retruc Catalunya. El president del parlament espanyol està cansat i enfastidit. És un reflex del govern: de l’economia, de l’estat de benestar, de l’atur, de les caixes, de les retallades i de l’ansietat que produeix tot això.

Fa només un any, la prosperitat que ens ha permès creure’ns que érem rics ara ens traeix de forma sistemàtica i implacable. El globus que, de  la mateixa forma que es va inflar, ara es desinfla, deixa entreveure el sàdic i cru rerefons d’una història que per força no pot acabar bé, si més no, per a tothom.

Cal recordar que aquest “globus” va començar per l’endeutament públic dels governs de Felipe González els anys 80 i 90. Un augment del deute que calia fer malabarismes per encaixar-ho dins de l’acció de govern i, tot i així, agafat amb pinces. Per aquests mateixos temps, es van dilapidar més de 110.000 milions d’euros del fons de cohesió de la EU, en fer-nos creure que Espanya necessitava trens d’alta velocitat i autovies innecessàries.

Després, com tots sabem, la dreta rància es va fer amb el poder i de la bombolla immobiliària ja en vaig escriure la setmana passada. Ara som exactament en el punt de no retorn: o bé agafem el brau per les banyes o el toro ens envesteix i acabem a la infermeria. De l’estat de benestar millor oblidar-nos i començar de zero, amb altres idees, i si convé, amb altres polítics amb mentalitats d’autèntic servei a la societat. Sense cobrar un duro, i amb ganes de treballar per una societat nova, sense tripijocs i transparent. No, no és una utopia, és, ara, el que necessita la nostra nació: polítics honestos i dignes.

L’enemic no fuma un havà ni porta barret de copa. L’enemic ve de fora, d’allà on la frivolitat és part d’un engranatge maliciós i malintencionat. On cada dia s’escriuen invectives contra una cultura que els sobrepassa en gran manera i que, de vegades, els deixa en ridícul a Europa.

I, per acabar,  els catalans hi tenim la nostra part de culpa: votem uns polítics inoperants i que ja en plena campanya, ens omplen amb la xerrameca de sempre: promeses, paraules i que després, un cop guanyades les eleccions, es matisen, es canvien o, simplement, s’obliden amb el pas del temps.

Jo, també, senyor Bono, “Estic ja fins als ous… Estic trastornat”.

Florenci Pla

Tweet