Una campanya flàccida, desguitarrada, assedegada de lògica i sense contingut. ¿Fins on han d’arribar els candidats per a convèncer els càndids/es electors/es per a aconseguir el seu vot? Prostituir-se intel·lectualment és el que fan tots, perquè tots pensen en el mateix: en el poder i en el seu propi benestar. És que aquesta endimoniada crisi ens està batent el cervell? Com podem pensar els ciutadans lliurement si ens “afalaguen” amb tot allò que sempre hem odiat: el buit i la manca de solucions.
La dreta, més dreta que mai, s’enfila fins el mus de la misèria humana, repetint els missatges esgarrifosos, cretins i embafadors, fins el moll de l’extorsió pública, el mal gust i d’un tracte vexatori que a més d’un ens recorda els temps en blanc i negre, de garrotada va i garrotada ve.
Els de sempre, els que no són ni carn ni peix, defensen la política d’aiguabarreig, d’aspirar olors quasi putrefactes, i, a canvi, ens donaran la pau i la tranquil·litat en un temps tan dolent: un cel d’un blau lluent i esmerilat. I faran una bona feina, feina que no fan quan hi són, quan poden fer-la, però, ara la faran i això ens abrivarà a tota la ciutadania i ens embriagarem de tot allò que d’una manera quasi proteica ens regalaran a l’orella. Visca la indolència!, el mort, per uns dies, ha ressuscitat: un món empostissat de valors que no ho són, però que compleixen perfectament l’objectiu d’alienar la massa.
A tot això cal afegir que tenim una “esquerra” de porró de vi i de fars de riure, d’una prepotència que acarona la ignorància i la faroneria. Aquesta és la nostra esquerra. Ells són l’avantguarda, l’escut de la xurma, l’exèrcit salvador. Aquests mateixos es rovellaran, es faran vells, i ens ensibornaran amb els seus cervellets espàstics que a tota hora prometen i tornen a prometre fins a l’èxtasi. Votem, però a certa distància, no fos cas que ens encalci el desànim.
