(Canigó) ou Canigou

Aquest estiu tenia la necessitat, després de set anys, de tornar a Vernet les Bains (els Banys), poble del petit Conflent als peus del Canigó. Com ja ve sent normal per l’agost, vaig poder comptar amb l’amic Andreu, perquè m’acompanyés a voltar pel Canigó a cop de pedal.

Vam pujar amb bici pel dret, des del petit poble de Fillols, fins al collet dels Cortalets; vam fruir de la fresca acompanyada d’una sentor dolça i compacte, barreja d’avet i pi vermell, que amarada d’humitat, omplia els narius i saciava l’olfacte; vam pujar a peu fins al cim del Canigó i ens vam emocionar pel fet, pels colors torrats i verds de tot aquell panorama, que, a mi, em recordava les pel·licules del “CINERAMA”, de Barcelona; parlàrem molt, amb substància i sense, pel sol gust de parlar i gaudírem pel sol fet de ser amics: la confiança i la complicitat; visitàrem l’abadia de Sant Martí del Canigó, on no es mentava a cap lloc l’iniciador de la recuperació de l’abadia en runes: Mossèn Cinto Verdaguer, ni el seu llibre de poemes Canigó, principal culpable de la recuperació del temple. Més tard, ja de nit i de tornada a casa, vaig llegir uns quants versos del llibre de mossèn Cinto, com a despit de tanta iniquitat; beguérem cervesa pelforth blonde, vam riure tant com vam voler i en tot moment no vam perdre de vista el més important: la sensació de llibertat.

I parlant de llibertat, la llengua catalana, que tants segles fa que pidola un reconeixament seriós per part de les autoritats franceses i que, ara per ara, només és present als rètols d’entrada i sortida dels pobles, que no a tots, ha sofert  un decandiment irreparable. Aquella “controlada renaixença” del català va desapareixent a poc a poc, es va fonent lentament com un formatget de La vache qui rie al sol.

I és que, no es pot ser la boina de Catalunya i la sabata esquerra de França, tot alhora. No debades, l’imperi francès, com l’espanyol, ha fet servir frases contundents, cèlebres i segregacionistes, com, la que tots coneixem: soyez prope, parlez français, “sigueu nets, parleu francès”, per a “convèncer” als ciutadans del uniformisme que fan gala els estats que no volen reconèixer la realitat que es viu a les comunitats que per ells són reprimides i, mesquinament, enganyades.

Tot plegat sembla una quimera. Els nostres paisans del nord diuen que primer se senten francesos i després catalans. Cosa que, aquí, a casa nostra, sol passar el mateix, però, en diferent manera. M’explicaré.

En general, diem: “primer català i després espanyol”, o, “espanyol i després català”, o, simplement, només catalans o espanyols, i també, hi ha qui se li refot tot. Fent un petit homenatge a Jesús del Pozo, decés fa uns dies, deia: “[…] no m’interessa vestir dones borregues, si no, dones amb personalitat […]” Es podria dir el mateix en el nostre cas: Si canviem dones per ciutadans/es i personalitat per identitat  veurem que en el nostre cas fa pupa. Quin és el fet diferencial, és a dir, allò que ens dóna la pròpia identitat? La normalitat de les nostres institucions, de la nostra cultura, de la nostra llengua.

Per acabar, que al Rosselló, Capcir, Conflent i Vallespir la cultura i llengua catalana hagi passat a ser una anècdota, s’entén atesa la seva situació geopolítica i administrativa. Però, que, a Catalunya, la nostra identitat sigui canvi de moneda d’uns quants polítics, en mans d’una plutocràcia, i d’una ciutadania que viu d’esquena al seu patrimoni generacional, d’anys i panys, sincerament, no té perdó.

Bonne rentrée!!!

Tweet