Si hi ha una cosa que m’agrada més que caminar és la bicicleta de muntanya. És un gaudi excel·lent sortir d’excursió i conèixer llocs entranyables, com ara és el cas: el Montseny. És d’una bellesa i grandiositat quasi inescrutable. El mestissatge del regne vegetal és superb: alzines, sureres, roures, pins, bruguerola, bruc, ginebró i un llarg etc., que combinat amb els paisatges: boscos, prats, rius, rierols i tarteres apassionen, a vegades, fins a l’èxtasi.
Vull intentar de fer un recull d’aquelles sortides al Montseny que, al llarg dels anys, més m’han copsat i, si se’m permet, més emocionat. Començo amb una poc coneguda, però que rescabala de tanta modernitat; un esplet de sensacions úniques que no pretenen res més que alleujar el desassossec vital del ciclista d’una setmana laboral intensa.
Anem amb el cotxe fins al poble del Montseny (antigament, Sant Julià de Montseny), abans d’arribar-hi passem per Santa Maria de Palautordera i Sant Esteve de Palautordera. Deixem el cotxe en el pàrquing gratuït situat a l’entrada del poble. Si se surt a les 8:00, no cal esmorzar, esmorzarem 2h i 30 minuts després, que és la duració del recorregut, més o menys…; si arribem fins a Santa Fe esmorzarem a l’Avet Blau. Sortim del poble i prenem la carretera sentit de tornada (en baixada); a 1.5 km desviament a l’esquerra i comencem a enfilar una estreta carretera de dos sentits, cal està amatent.
Després d’un parell de kilòmetres arribem a la cruïlla dita de Campins que porta a Sant Celoni, altre cop a l’esquerra i 100 metres després entrem al poble de La Costa de Montseny. On hi trobem l’Església de Sant Esteve de la Costa: romànica, del s. XII; la peça més valuosa és una imatge gòtica de la Mare de Déu dels Àngels del s. XIV. Dues fonts adornen la plaça del poble i a mà dreta el restaurant que duu el nom del poble; aquí, si ve de gust, hi podem fer un cafetó.
D’aquí prenem el camí de l’esquerra, mirant l’església, que fa pujadeta: entrem al bosc. La pista ens mena tot vorejant un contrafort del Montseny. Al principi una forta pujada i deixem un trencall a la dreta que va a Can Nofre. Ara baixem i passem una riera, un kilòmetre després arribem a Can Riera de Ciuret, un càmping de muntanya molt ben moblat, molt recomanable: http://www.rieradeciuret.com/cata/index.htm
En aquest moment cal atenció: a uns 50 m, després de passar un altre torrent, desviament a l’esquerra, curta, però ferotge rampa que inicia el camí cap El Mirador.
Fem un revolt i seguim pujant la pista amb el poti-poti d’alzines, pins, faigs… A la dreta l’entrada de Can Gensana. Unes vinyes abandonades resten a banda i banda del camí. D’aquí estant, comencem a gaudir d’unes vistes magnífiques. Més amunt, sempre seguint la mateixa pista: el desviament i entrada de Can Rubi; seguim endavant, el paisatge arbori és total i la pista ben fressada dóna facilitat per anar gens ofegat. Arribem a una gran cruïlla, hi ha l’indicador del Llac d’en Viadé, el seguim i pujant.
“Quan comencen les cames a pesar i I l’entorn és tan formós que no sembla veritat, és que som vora el Llac d’en Viadé, on l’esperit sortós troba el redós tan desitjat.”
I ja comencem el darrer tram amb unes vistes del Vallès Oriental i del Maresme a ull d’ocell; el mar -fitat per Les Tres Maries, Collserola i el Montnegre- jau desvagat, plateja lànguidament i s’aplega amb els núvols esfilagarsats com si fossin teranyines.
El camí puja i dalt de la bici fent les darreres pedalades el Sui i el Puig Drau ens marquen “l’altre Montseny”, aquell més aguerrit on el rocam i les tarteres fan de cloïsses en un mar de vegetació. Arribats al Mirador decidirem si tornem al Montseny o seguim cap a Santa Fe. Si decidim baixar, veurem el Montseny de bat a bat, des del balcó, com en una processó de Festa Major. Si decidim esmorzar a Santa Fe, l’indret imposa. La vegetació es conjumina: arbres, arbustos i les fulles de coloraines, ens recorda el patrimoni que tenim tant a prop i ens eixuga l’orgull de bocabadats.
