Més primàries al PSC

Són els municipis que inicien un procés d’elecció per tal de decidir els candidats de cara a les municipals del mes de maig. Sant Cugat del Vallès i Sant Esteve Sesrovires s’afegeixen a Barcelona i l’Hospitalet.

    EL PUNT Diumenge, 23 de gener del 2011

L’exercici d’unes primàries en un partit és un senyal clar de salut interna. Protegeix d’enquistaments poc desitjables i desenvolupa un nou fòrum de debat dins de la maquinària del partit. Engreixa les peces més delicades i dóna al producte final una lluïssor nova, sense xivarri. Encara que a les prestatgeries del partit hi segueixin, impertorbables, els bustos d’anys reculats i la pols se’ls hi amuntegui pels nassos, ulls i orelles, és eficaç i desintoxicant. Si, per dissort, el partit pateix una crisi existencial, dogmàtica i d’engavanyament de tot plegat, un alè d’aire fresc, amb una textura autumnal, rogenca de crepuscle, li anirà bé. Penseu, només, l’enorme força de deformació i de falsificació que tenim les persones quan detectem el poder.

Cal recordar, ara fa quatre anys, que aquesta salut interna era òptima a l’agrupació socialista de Sentmenat. Jo, en formava part com a secretari de política municipal. Per a justificar, encara més, la necessitat de celebrar unes primàries per escollir el candidat a l’alcaldia, l’executiva del partit va demanar als seus militants una votació, braç en alt, a favor i en contra de celebrar primàries. Resultat: a favor: tots, menys un. Evidentment el resultat fou aclaparador. Cosa que es va traslladar a Sabadell i que més tard, tot i demanant permís per fer primàries, que mai se’ns va denegar, fou el nostre “Waterloo” particular. Ens van dissoldre l’executiva, argüint problemes interns amb el candidat “oficial”.

Desposseïts de l’oportunitat que ens brindava el propi partit, ens vam retirar. El més trist de tot, era que unes persones, militants com nosaltres, havien decidit qui havia de ser el candidat i punt. Després, acusats de traïdoria i sedició,  els més joves foren expedientats, el que els escriu va decidir plegar. Trist capítol aquell, però que no s’hauria de repetir mai més. Tots sabem que no hi ha com el temps per posar a cadascú al seu lloc i que els que ahir manaven, per sort, demà no ho faran. Les sigles i els partits estan per sobre d’aquells que actuen pel seu propi interès. La democràcia ha de continuar i els partits també, però cal desemmascarar l’infractor, pel bé de l’elector, d’aquell que escull cada quatre anys els qui ens portaran els comptes i faran que la maquinària rutlli.

“Allò que no trenqueu us acabarà trencant, serà el vostre amo” Louis Aragón.

“ […] I, per si això no fos prou, hi ha tots els monstres invencibles: la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència de diners o la manca de diners, la impotència…, és a dir, tot el detritus de passions i de sentiments que hom arrossega des que hom es lleva fins que se’n van al llit.” Josep Pla. El quadern gris.

Tweet