El senyor Montilla i el senyor Corbacho, més endavant M i C, comparteixen generació, una llarga carrera política, i, suposadament, un final feliç: una jubilació al senat, la cambra alta, on els senadors només fan que aprovar el que ja ha estat aprovat pel Congrés. Un còmode “retiro”, després de les eleccions del 20 de novembre, per a tots dos. Caldrà veure com restarà la situació econòmica del senyor M (quant a emoluments) i com li anirà al camarada Corbacho(v) en la seva nova i reposada butaca de senador.
El senyor M, començà estudis d’Economia i Dret a la Universitat de Barcelona però no els acabà; abandonà ambdues carreres a segon curs; el senyor C, no té estudis universitaris; amb les seves pròpies paraules: “acabé el ciclo de estudios hasta el nivel secundario”
M, fou tinent d’alcalde a Sant Joan Despí; C, tinència d’alcaldia a l’Hospitalet de Llobregat. I, el mateix riu: el Llobregat, els va portar a ser alcaldes de Cornellà i Hospitalet, de Llobregat, oh Jenifer! M, fou vicepresident primer de la Diputació Provincial de Barcelona; C, també. M, encalçà la Presidència de la Diputació; més tard ho va fer C. “La casa de la praderia” (sèrie de TV) o la diputació de Barcelona (magatzem d’andròmines), fou l’espai dolç, de pau i glòria, que necessitaven aquests pròcers per donar un salt qualitatiu: el Congrés de l’estat espanyol. Allí, es foguejaren amb els grans paquiderms de la política estatal. Allí, aprengueren a tenyir de sang l’arena del circ i passar de ser un polític de províncies a ser un polític d’ullal revinclat.
Un cop fet el paper de gladiador teloner i, el més important, haver sobreviscut a l’embat, tornaren a casa i desferen la maleta amb cura i repartint per la casa els records de la seva estada: cartera ministerial d’indústria, comerç i turisme per a M, i Ministre de Treball e Immigració pel camarada C.
M, va caure en el moment precís a la perola de repartiment: la branca nacionalista-federalista-catalanista, sense vista, del PSC, feia llufa. Els pesoistes-populistes-oportunistes llançaven l’atac sorpresa (Pearl Harbour) i col·locaven M, de candidat, i més tard, de guanyador a la presidència de la Generalitat de Catalunya. I, com només un podia ser president, C, es va haver de conformar sent diputat al Parlament de Catalunya, sense renunciar, de moment, a la candidatura de molt honorable. Uooohh Jenifer!
I ara, cap al senat? I més tard, cap el parlament europeu?: el cementiri d’elefants…?
Bé, sigui el que sigui, no estaran gens malament: un sou base de 3.126,55 euros, sense descomptes en cas de no assistir als plens. Una indemnització que reben per allotjament i manutenció: 1.822,38 euros. Com que no disposen de cotxe oficial, reben una targeta amb 250 euros mensuals de saldo que poden utilitzar-la en taxis per a desplaçar-se per la capital madrilenya. I, si això fos poc, encara reben per a comunicacions informàtiques, el que seria la mensualitat d’Internet: 49,90 euros més al mes. I, ja per reblar-ho: els senadors que no disposen d’un telèfon oficial rep 99,78 euros per a despesa telefònica. Sumem, i són: uns 5.250 euros/mes. Ah!, no oblidem el talonari de bitllets gratuïts del pont aeri… Uusshh! Jo només voldria ser el caniche que s’estufa al sofà de les cases de M i C, al Llobregat. Uooohh Jenifer!
