Em trobava amb el mar tan bon punt començàvem a baixar el pendís després de l’ermita de Sant Francesc. Era la cala on anava amb els pares quan era petit; el sol, que queia a desplom per darrera les roques enfosquides, granejava les primeres ombres dibuixades sobre la sorra untada i gruixuda, que, hores abans, com el cotó, havia perdut mil formes diferents i ara restava en un fons grisós, amb les petges com a record d’un dia memorable: pescar musclos amb l’oncle, enterrar el pare a la sorra, jugar a pilota amb uns nens anglesos, amb àrbitre i tot (el meu tiet). Tot estava a punt per l’endemà. Les gavines cercaven els darrers bocins d’aliment; dos joves arrambats a la roca, s’enriolen i s’abriguen amb la tovallola, és estiu i l’hora és purificadora, amable; jo m’acarono al braç de la mare. Avui he estat un pirata dalt del matalàs, i també, un pescador furtiu: he agafat musclos.
Tanmateix, avui, ha vingut l’Elsa, ens hem agafat de la mà. És la filla d’en Tòful el patró de “La Cala”, la barca que porta els turistes de Blanes fins a Lloret. Ës tan maca i bruna…; és primeta i com que sempre va amb calcetes, ensenya els pits, més ben dit: uns petits mugrons. Un nas petit, unes orelles petites i uns ulls grans i bigarrats, de diferents colors, que el mar, el sol i la salabror atorga a aquells que viuen del mar. Cada dia, per la vesprada, el seu pare ens convida a pujar per anar mar endins i tirar la brossa que produeix el “merendero” a l’hora de dinar.
Sols, a coberta, el seu pare des d’alt ens mira de reüll de tant en tant, i nosaltres, asseguts al peu de la barana amb les cames penjant i amb els braços per sobre del primer travesser, ens fem un petó. L’Elsa riu, i jo també. No sé què dir.
El mar va fosquejant, prenent una tonalitat grisa i esblaimada, com de ferro. Les petites onades piquen contra la closca del vaixell i una escuma blanquinosa torna a muntar per damunt de l’ona per a desaparèixer en un instant. Des de la petita coberta ataüllo la mare carregada amb dues bosses i el para-sol fent-me senyes amb el braç aixecat. Més enllà, veig el pare, l’oncle i la germana que comencen a pujar cap a l’ermita per després tornar a baixar fins a Blanes.
Els dos joves continuen arrambats, ara fent-se petons, l’Elsa i jo ens quedem embadalits observant-los, el frec de les dues superfícies, la proa contra la sorra ens torna a lloc i ens deixem de la mà. En Tòful baixa l’escala que pica contra l’ona i es clava a la sorra. Ens diem adéu i la mare somriu. Tot marxant, de reüll, encara veig com ella li pentina els cabells amb la mà. Quina enveja!
