«Estic ja fins als ous… Estic trastornat». Així es va sentir José Bono cap al final d’una maratoniana sessió després d’haver-se equivocat diverses vegades en enunciar una moció. El president del Congrés dels Diputats va expressar el seu cansament amb aquestes paraules sense adonar-se que tenia davant seu un micròfon obert.
Senyors i senyores, s’enfonsa Espanya? Sí. I de retruc Catalunya. El president del parlament espanyol està cansat i enfastidit. És un reflex del govern: de l’economia, de l’estat de benestar, de l’atur, de les caixes, de les retallades i de l’ansietat que produeix tot això.
Fa només un any, la prosperitat que ens ha permès creure’ns que érem rics ara ens traeix de forma sistemàtica i implacable. El globus que, de la mateixa forma que es va inflar, ara es desinfla, deixa entreveure el sàdic i cru rerefons d’una història que per força no pot acabar bé, si més no, per a tothom.
Cal recordar que aquest “globus” va començar per l’endeutament públic dels governs de Felipe González els anys 80 i 90. Un augment del deute que calia fer malabarismes per encaixar-ho dins de l’acció de govern i, tot i així, agafat amb pinces. Per aquests mateixos temps, es van dilapidar més de 110.000 milions d’euros del fons de cohesió de la EU, en fer-nos creure que Espanya necessitava trens d’alta velocitat i autovies innecessàries.
Després, com tots sabem, la dreta rància es va fer amb el poder i de la bombolla immobiliària ja en vaig escriure la setmana passada. Ara som exactament en el punt de no retorn: o bé agafem el brau per les banyes o el toro ens envesteix i acabem a la infermeria. De l’estat de benestar millor oblidar-nos i començar de zero, amb altres idees, i si convé, amb altres polítics amb mentalitats d’autèntic servei a la societat. Sense cobrar un duro, i amb ganes de treballar per una societat nova, sense tripijocs i transparent. No, no és una utopia, és, ara, el que necessita la nostra nació: polítics honestos i dignes.
L’enemic no fuma un havà ni porta barret de copa. L’enemic ve de fora, d’allà on la frivolitat és part d’un engranatge maliciós i malintencionat. On cada dia s’escriuen invectives contra una cultura que els sobrepassa en gran manera i que, de vegades, els deixa en ridícul a Europa.
I, per acabar, els catalans hi tenim la nostra part de culpa: votem uns polítics inoperants i que ja en plena campanya, ens omplen amb la xerrameca de sempre: promeses, paraules i que després, un cop guanyades les eleccions, es matisen, es canvien o, simplement, s’obliden amb el pas del temps.
Jo, també, senyor Bono, «Estic ja fins als ous… Estic trastornat».
Florenci Pla
