Quan un país està dominat per un altre es pot considerar que moralment està en guerra. Heribert Barrera.
Tal com jo ho veig, Heribert Barrera era un patriota català que s’havia donat forma a ell mateix, com fan els escultors amb el marbre i amb la pedra. S’havia cisellat amb el cisell de l’experiència a còpia de temps. Un republicà convençut que va sentir la necessitat de lluitar contra el feixisme. Maltractat després de la guerra, però lluitador de mena, se’n va sortir i va continuar amb el seu ideari de compromís i lluita pel seu país. Un polític de veritat, que estimava Catalunya, la seva llengua, la seva cultura i la seva gent.
Catalunya va morint a poc a poc. Es moren grans patriotes, però no se’n creen de nous, i és que l’acomodatici i arribisme al qual els polítics s’han empoltronit sembla no tenir fi. Fins i tot, fa que “independentisme” sigui sinònim de friki-moviment. Barrera, ha anat progressant, de forma constant, cap a la independència i deixant enrere un llast de polític que res li esqueia durant l’etapa més conservadora, com a president del parlament de Catalunya.
Aquell soldat als fronts d’Aragó i del Segre, i que s’exilià a França fins a l’any 1952, va continuar la seva vida i a la Universitat de Montpeller va obtenir les llicenciatures de matemàtiques i enginyeria química, i a la Sorbona (París) es doctorà en ciències físiques. També fou agregat de recerques del Centre National de la Recherche Scientifique de França, i becari postdoctoral a la Universitat de New Hampshire.
Barrera va ser autor de nombrosos articles científics a revistes internacionals, així com d’articles polítics a la premsa catalana i internacional. Fou guardonat, el 1949 amb el premi Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans pel seu treball Noves contribucions a la síntesi d’àcids arilalifàtics i a la teoria de l’acilació intramolecular.
Resumint, un polític i un militant que rebutjava la inèrcia partidista i es renovava, constantment, dins la seva societat, és a dir, com ara es diu: es reciclava. Ell veia la necessitat d’encetar un nou discurs per a tots els catalans, atès la manca d’encaix dins d’una Espanya atàvica i, incontroladament, ineficaç. Ell sabia que l’hora era arribada, només caldria que els catalans escoltessin la crida cap un estat independent i republicà, sense embuts i amb valentia.
Tothom veu de manera molt incerta el futur del país. Heribert Barrera.
