Qui ens ho havia de dir l’any 1979, després de les primeres eleccions democràtiques, que acabaríem demanant l’hora pel 2010. Recordo l’entusiasme i la satisfacció d’una gran part, no pas la minoria que tots sabem, però si la de moltes persones que per fi veien complert un somni: la democràcia. Aquells dies d’abans de les eleccions eren vistos amb confiança i, malgrat l’esforç dels polítics d’aquells moments, amb basarda per algunes persones que per massa “escaldats” tota aquella obertura a un món més just i solidari se’ls feia una mica massa gran. Badocs i infantils no ens podíem creure el que vèiem: senyeres de tots colors, cartells de tots els partits polítics, tornada del president Tarradelles de l’exili; ai, ai, ai…, a veure com anirà això…, es deia pels bars i les botigues. Però va anar bé. Polítics de talla com Joan Reventós, home singular, íntegre i d’un sentit ètic per la política que personalment em va fer decantar pel partit socialista, i altres, com Jordi Pujol, de política concentrada, cívica i enlluernadora, alhora que popular; l’Antoni Gutiérrez “el Guti”, l’Heribert Barrera i com no, el molt i ben sofert Adolfo Suárez i, evidentment, molts altres que em deixo per nombrar. Tots ells tenien quelcom en comú: la dignitat. Dignitat política que els feia creïbles i portadors d’un gran missatge: la democràcia ben entesa com una eina per reivindicar i assolir una societat justa, solidària i de valors humans que fan d’una societat l’espill per a les següents generacions.
Ara, tot això a passat a segon terme, res és el que era, només compta “la cursa” cap a les eleccions legislatives, autonòmiques i municipals, el cas és guanyar i guanyar amb tots els sentits. Els partits han passat de donar exemple, a ser autèntics clans tancats amb ells mateixos, no es trien els millors i més capacitats per un hipotètic govern, sinó aquells que més bé serveixen els interessos del partit. A dalt hi ha els líders encolats a la butaca; pel mig una filagarsosa turba que va esbufegant i fent bullir l’olla, i, a baix, parents dels del mig i dels de dalt, amén dels incondicionals que van tirant del carro. A tot això, tenim el cementiri dels elefants, el parlament europeu, on van a raure aquests grans paquiderms que en un altre temps van ser part de l’engranatge. Per bé que alguns d’aquests últims han tornat a ser cridats per redreçar l’edifici.
Bé doncs, la cosa no passaria a més si no fos, perquè vénen bastos. Amb aquest gran ball de sous dels diferents polítics d’arreu de l’estat, caldria destacar que, per exemple, els 144.000 euros a l’any del nostre president són pecata minuta si ho comparem amb el sou del senyor Rei nostre: 8.9 milions d’euros a l’any a part de la partida dins del pressupost de l’estat per a sufragar el cost dels seus empleats i, també, els 20.000 euros mensuals de la “señora Cospedal”. Fins aquí glòria. Ara bé, quan això ja ens afecta directament i ens adonem de la presa de pèl és quan el públic en general es posa nerviós i busca responsables de tanta frustració ciutadana.
Sí, “A star is born”, el nostre senyor Rei ja cobra com les grans figures mediàtiques del moment: futbolistes, cantants, actors de cinema…, sí, ha nascut una estrella: el Rei d’oros!
Així mateix, el cavall d’oros, la sota d’oros, el nou d’oros, etc.,sota la influència de l’as d’oros: la banca, no es queden curts… Déu n’hi do!
Quanta raó tens Floren!!
Potser el que més mal fa tot plegat és que, com a mínim, als polítics els hem escollit nosaltres, en canvi la monarquia……no!
Però encara pot ser pitjor……..creus que si féssim un referèndum democràtic per preguntar «monarquia si o monarquia no» al poble, el resultat seria negatiu?…..jo no ho tinc clar.
Apa!
…i gràcies per obsequiar-nos amb els teus escrits, intentarem fer un seguiment acurat, sempre podrem aprendre alguna cosa.