Ja n’hi ha prou d’aguantar el ciri en aquesta processó! Ja n’hi ha prou d’haver de fer el que ens manen! Ja n’hi ha prou d’haver d’obeir el que dictamina el Congrés! Ja n’hi ha prou d’acatar les resolucions del Tribunal Constitucional! Jo vaig haver d’estudiar en castellà per obligació i no vaig tenir cap més alternativa. És que ara anem enrere?, com els crancs!?
Fins quan ens haurà de recar el fet de què siguem catalans, que gaudim d’una cultura i llengua pròpia? ¿És per això, que ens hem de sentir com un nen entremaliat que només fa soroll quan li toquen el crostó? O és que potser, no som prou valents per plantar cara a una situació injusta, que demana atenció i sacrifici per part de tots nosaltres?
O ara o mai. Si no plantem cara a tant d’abús “democràtic”, no aconseguirem mai que ens prenguin seriosament. És més, van retallant, la sentència del català a l’escola, l’estatut…, i seguiran fent-ho. Aquesta gent es creuen amb el dret, sempre democràtic, d’imposar-nos la seva llei fins a convertir-nos en “tarifa plana” perquè els bascos en prenguin nota. Que els altres països vegin qui mana a la pell de toro: muuuuu!, escomet el brau i envesteix amb força al cavall i al torero. Ras i curt: aquí val tot, joc brut i puntada als collons!
Ara ja no es tracta de la discriminació del castellà a Catalunya. No. Ara es tracta de què siguem més espanyols i menys catalans. Es tracta de llegar a les properes generacions una nació catalana gastronòmica de “pa en tomate”, d’”alioli” i, com no, de “botifarra y monchetas”.
No, senyors i senyores, no ens hem de sentir malament per ser catalans, no ens hem de menysprear pel fet que fa segles que som sota la tutela de l’”Imperi del lado oscuro”. No hem d’amagar la nostra manera de ser perquè quatre poca-soltes decideixin que no és constitucional, el que és reconegut i premiat a tota Europa. No ens podem quedar bocabadats i dir: no hi ha dret! Si no hi ha dret, n’hi ha d’haver-hi, i ens pertoca a nosaltres, els catalans, preservar la nostra identitat i dignitat.
És, també, l’hora dels nostres partits polítics, de donar una resposta única: Ja n’hi ha prou! A cagar a la via, home!
