Encara recordo aquelles paraules del president de l’estat:"Sí, ho reitero. Tenim un sistema financer sòlid, molt sòlid, i la prova és que als Estats Units el sistema bancari s’ha esfondrat, a Europa hi ha països en dificultats, i a Espanya això no passa."
No, no, no ha passat, no. I tant que no! Ho has vist, gamarús, com sí! Estic segur que els que disposeu d’una renta alta ni ho noteu. Ara bé, tot el personal que cobra per sota dels 1300 euros sí que ho noten. La ja “passada” desacceleració, després dita: recessió, per acabar, actualment, en crisi econòmica s’està emportant, com una rierada d’estiu, tot el que troba per davant. És prou sabut el cinisme que fan servir els polítics a l’hora de fer discursos, però n’hi ha que fan mal. Que no sap que les famílies del sòlit estat espanyol no arriben per viure i pagar la hipoteca?, Que no sap que aquestes famílies són les més endeutades d’Europa? Que no sap que els bancs, també, sòlits, s’han cobert d’or fins a dir prou… Per què no es posa un sou de 1300 al mes i descobreix el que és passar-les putes i mira de pagar els deutes. Provi-ho home, així veurà, com n’és de difícil pagar i viure.
Hi ha jubilats que cobren el mínim i l’ajut dels fills els hi és indispensable per arribar a fi de mes i veuen perillar la inversió de la seva vida: el piset. Tant de sacrifici per aconseguir-lo i ja veu, ara no poden mantenir-lo. Llum, aigua, i gas, més car; els impostos municipals van pujant (2.4% el 2011); el menjar, o sigui, la compra, més costosa. A aquests “ciutadans i ciutadanes” se’ls en refot la solidesa del sistema financer. Aquests pateixen -encara que hi estan avesats d’altres temps quan eren joves- perquè veuen com se’ls hi escola el diner i cada dia són més pobres. Encara que, això també ens passa a molts que treballem.
Els temps són dolents, però vostès, els polítics, sabien que això passaria. Vostès són els culpables de no saber defendre l’ampli sector de la societat humil i treballadora dels especuladors, dels bancs, dels estraperlistes; vostès i només vostès han tingut a les seves mans les eines legals per aturar tant d’abús i, a voltes, d’estafa. Aquesta pèssima gestió ha portat, i portarà encara, a la misèria a moltes famílies de tot l’estat.
En resum, com sempre, no han sabut estar a l’alçada de la responsabilitat que mereix governar un país; com sempre, han fet una política partidista i electoral i, com sempre, seguiran fent-ho. Un alt dignatari de la CE diu que mai tornarem a ser el que érem, i que érem? El que volien que fóssim: consumistes empedreïts. Tot fa pensar que haurem de tornar a èpoques passades; caldrà molta paciència ja que restem en mans de quatre “aristòcrates” del calé que ens aniran marcant el pas.
Bé, senyors i senyores, com ara es diu: això és el que hi ha. Hem de pensar, o més aviat creure, que aquestes persones ens trauran de la crisi, que per això els paguem, i a preu d’or!
(Voldria agrair els comentaris del bloc: moltes gràcies. Andreu, "La cala de Sant Francesc" és un munt de records, un pom de clavells dins un vas de terissa: el meu cervell. Toni, gràcies per la raó, la meva dona no me la dóna mai. Crec que a Catalunya i Euskadi sortiria: "monarquia?, no gràcies!", a la resta ja són figues d’un altre paner. Miquel, d’acord. Quant al preu de "la casa del nostre president", no en sé res, però amb el que guanya el matrimoni, se’n podrien fer dues! Jordi: No,no i no, "per favor", això no! Quin perill, ara que tenen l’ADN del rei Pere II el Gran, fill de Jaume I!)
