En aquesta cursa cap a les vanitats de vanitats, hi ha diferents categories i subgrups que escamotegen la seva pròpia manera de ser per agradar, primer al partit i, després, a l’elector.
Tenim per una banda, aquell grup de gran categoria que són els polítics que podríem qualificar “de gamma alta”. Són gent adinerada que no necessita els diners, però que la seva, irreconciliable, gran vanitat, els fa ser polítics de tot un estat. Aquests són “la crème de la crème”, el vici amb cames, la inutilitat personificada. Tot i així, divaguen superbiosos amb discursos preparats per guionistes, i que, quan ho fan espontàniament, la caguen. Són els polítics que representen l’estat espanyol.
Dins d’aquest grup, s’hi troba un subgrup molt interessant. Aquells que són de “provincias” i addictes (amb talonari de bitllets) als avions per tornar a casa els caps de setmana. Aquests diputats, sempre en minoria, rondinen i botzinen per a guanyar-se el sou que li paga el partit i el sou per ser diputat. Són una gent melangiosa i llastimosa, quasi fúnebre. No els hi fan cas, ni se’ls escolten; tret del gran José Antonio Labordeta, que sí que es feia escoltar i els feia callar. Ell era la gran excepció: un bon home i un gran a-polític: parlava del que creia i deia el que pensava.
En podríem parlar-ne molt més d’aquests, evidentment, però, anem al grup aquell que es foten la merda a tones. Són els autonòmics o autòmats, sí, com els de Montjuïc. Aquí hi ha de tot: rics, pobres d’esperit, idealistes, sindicalistes, herpètics, torracollons, saltataulells, petulants, delirants galimaties, i que, com l’altre grup, hi penja una esfilagarsada de gent que en depenen directament per la seva subsistència i la dels seus familiars. Políticament parlant, fan el que poden quan els deixen els de “gama alta”. És a dir, personal molt ben pagat que es limita a criticar als col·legues de Madrid que estan al govern d’Espanya i punt. Prometen molt, es passegen pels pobles, donen la mà i es fan els trempats. Un dia es foten un pitet per una calçotada i l’altre juguen un partit de futbol. La qüestió és ser-hi, no perdre “pistonada”, i qui dia passa any empeny. Cada autonomia és diferent. Les del nord, amb un passat històric que rebufa, es fan sentir més. Catalunya i Cantàbria són l’exemple. Pel mig, Madrid i València, agermanats, munten una petita línia Maginot que fa que l’autonomia del sud ens quedi lluny. Castilla i León comença a despertar demanant tot el que el gran Bono es va deixar per fer.
I ja més entrats cap aquí, arribem al grup de “dependència total”. Aquests no donen el pas si abans no consulten amb els gurus del seu partit. Són polítics d’una il·lusió sentimental, de vanitat submisa, que pidolen i pidolen cada dia allà on toca, però que queden lluny, molt lluny dels autonòmics. Són com el servei, diguéssim, tenen el poble distret i alguns cobren quasi com un autonòmic. Aquests són els de tercera divisió. N’hi ha que juguen a segona B i són quasi professionals: ciutats grans, com ara Terrassa, Girona. Però els petits municipis regalimen oportunisme. L’oportunitat de ser regidor/a és quelcom que a més d’un l’impacienta i que el torna poc caut. En aquests dies, quan falten 3 mesos per les municipals, es comencen a moure frenèticament; presentacions, corredisses darrere uns i altres per a col·locar a les llistes; s’endeguen “macutassos” uns als altres, i tot, pel bé del poble. Podria ser una política molt respectable, la municipal, però a quasi ningú li interessa. El poble prefereix saber dels de gamma alta i dels autonòmics. Però, després, passa que el capítol 1 (sous ajuntament) s’emporta quasi el 50% del pressupost municipal, que seguim sense Centre de dia públic, (quan ja quasi el teníem); no tenim un petit tanatori per a vetllar els nostres difunts; per no parlar de la circumval·lació. És clar que aquest govern està treballant en aquest sentit, el de crear equipaments necessaris, però, són molts anys d’endarreriment…, i cal més esforç, més modèstia i humilitat. Som molts que treballem a jornada complerta i no passem dels 1200 euros. Quan una treballadora surt de la Kostal, de ben segur que té jornada complerta, la casa, els nens i tantes coses…, i no cobra.
Agur Ben-Hur.
