Aplanat sobre un llençol blanc i cercant amb la vista una forma inexistent que la meva imaginació inventa després d’una estona de guaitar el sostre, començo a barrinar i a destrossar un moment dolç amb els pensaments que el soroll d’una moto talla pel mig.
M’aixeco, o no m’aixeco, resto al llit; la tele va fent xivarri, un xivarri agraït, xiuxiueja des de l’altre cantó de l’habitació, on hi jau una catifa gandula, alienada, mig bruta i descolorida per l’ús. Fils i restes de sorra fina, de la darrera pluja, suren cap a fora i el gos endormiscat la rebrega un xic.
El sol es colga, es desgasta el color, abans eixerit, ara tristoi. La claror, que encara minva entremig del vitrall, rebota a la paret del meu costat, a l’esquerra, i fa que el blanc, ara, sigui daurat. Una línia difuminada em diu que això s’acaba; el tic-tac del rellotge Cassio m’entronitza i em fa rei del meu temps, el gasto com vull i res és comparable amb aquests moments de llibertat. Fins i tot, els llibres amuntegats sobre la tauleta de nit, respiren pau i quietud; ells que tantes vegades em tornen a la vida, ara fan el mandra i es deixen caure, per sobre, una fina capa de pols, quasi inexistent, però que, la llum de la làmpada delata l’oblit de més d’una setmana.
Se’m posa el rogall a la gola, perquè foto un crit: maleeixo al motorista i me’n recordo de la seva mare; pobreta, penso, i quina culpa té, oi? El gos fa un badall avorrit, sense sentiment; em mira fixament; es llepa una mica el cul i deixa caure el cap amb un sospir profund, quasi d’ultratomba. Va tancant els ulls amb parsimònia. De sobte, em veig al mirall del tocador. Una postal de l’any 2001 i penja d’un cantó. Em fa de barret, em queda just sobre el meu cap. M’arreplego el cap per darrera amb les dues mans i m’observo: tinc el cap gros de tanta ingenuïtat i malament moblat. Calço un 42 i mig i estic més aviat gros. Em faig un suggeriment: M’hauria d’aprimar.
Aixeco les cames amunt i les giro a l’esquerra, les deixo caure i toco a terra. Faig com el gos i sospiro d’ensopiment. De sobte, taquicàrdia galopant, angoixa frustrant: M’he deixat el foc encès de la sopa de ceba! Tot cremat i negre, el pot s’ha fos i només queda la disfressa sobre la taula de la cuina, tacada dels esquitxos de ceba i pa. Malastruc! Aquesta nit no mullaré al ball de carnaval!
