Ens el sentim tots aquí, com una angoixa a la gola, el gust de la vida
que no se satisfà mai, que no es pot mai satisfer, perque la vida, a
l’instant mateix que la vivim, es tant golafre de si mateixa que no ens
deixa assaborir-la. El sabor és en el passat, que ens queda viu a dintre
Pirandello. l’home de la flor a la boca.
Eren les dotze, més o menys, del migdia d’un deu d’abril de 1956. Jo, el que us escriu, naixia a l’hospital de La Garriga, puc dir que sóc garrigenc de soca, encara que el pare era nat a Palau Solitar i la meva mare barcelonina, filla de menestrals descabalats, com tantes famílies, per l’abominable i eixorca guerra in-civil.
La mare quan per primer cop em bressolà amb els seus braços , calent encara de l’escalf del seu propi alè de vida, escoltà la cridòria dels infants que sortien del col·legi, diu que va plorar, els crits de la mainada li recordava que havia vençut. Havia fet un esforç gegantí perquè el fill que portava nasqués i veies la llum d’aquell dia de primavera joliua; atabalada per la pardalada inquieta i xerraire, afamada de vida. El sol entrava fregant la persiana de fusta de color verd de l’habitació i petava just als peus del llit emmarcant els dos turonets blancs com nevats i que un cataclisme rere l’altre canviaven de faiçó. La llevadora, tota sol·lícita, desfiu el cordill del ganxo i baixà la persiana enrotllable a poc a poc, però abans que el darrer llistó toqués el bastiment de fusta, la mare va deixar anar un plany: “no si us plau, deixeu entrar la llum…”
Havien estat molts dies de foscor i li calia gaudir del moment amb tota la joia possible. El pare era a milers de quilòmetres lluny: Brasil. S’havien separat per diferències obsessives: un, romandre a l’infern, escapar-ne l’altra. Així és com va ser que l’1 de març de 1956 la mare s’embarcava de tornada, gràvida de vuit mesos i amb una nena, la meva germana de set anys. Abans, tota sola, havia hagut d’arranjar tota la paperassa al consolat d’Espanya a Sao Paulo, i, després de passar moltes penúries, aconseguir l’expatriació cap a Espanya.
Sola, amb la seva filleta i només amb un bitllet de cinc pessetes espanyoles, pujava els primers graons del vaixell que l’havia de dur a casa: “El Cabo de Buena Esperanza”. Un vell vaixell de la companyia Ibarra, que, després de molts viatges, feia el darrer per a ser desmantellat al mateix port de Barcelona. Un mariner de guàrdia la va ajudar a pujar la llarga escala, estava visiblement emocionada i nerviosa; li tremolaven les cames, no volia mirar enrere. El capità, un home prim, molt ben afaitat i una mica enravenat, veient la situació es dirigí personalment a la mare amb aquestes paraules: “Señora bienvenida, vamos a cuidar de usted i de su hija, en caso de naufragio usted i su hija embarcaran los primeros”. No podia ser més explícit. Aquelles paraules i aquella atenció calmaren l’angoixa, eren les primeres paraules amables que oia en molt de temps…
Florenci Pla. El sabor del passat.
