El nom llatí de la favera és Vicia faba (la primera paraula ja ho diu tot). La fava és un cultiu que forma part de l’agricultura mediterrània des de l’edat del ferro. A la Grècia antiga eren molt apreciades i les dedicaven al déu Apol·lo, el qual no és cosa estranya si pensem en l’aparell reproductiu del mascle, és a dir, el tendrum final en forma de fava.
Les varietats d’horta més coneguda són la “Aguadulce” de Sevilla, La “Mutxamel” del País Valencià (una gran fava) i la de Maó, considerades les millors del món. És per això que, qui els escriu, pensa que la fava a Sentmenat és molt conreada: des de Can Fruitós, passant per la Llicorella, Ca l’Ànec, Can Gepet, sota el pont de la riera i, com no podria ser d’altra manera: les del castell de Sentmenat. Les faves de l’entorn del castell són les que fan més gala de bones. Són d’un verd aspre, molsudes; el dibuix de la fava estant dins de la tavella és poderós, quasi impertinent. Vergassades per l’airet fruitat, que baixa de Guanta, saltironegen i es toquegen com si cada una volgués ésser més gran que l’altra.
És la fava del castell de Sentmenat tendra i cruixent menjada verda, en cru. Es desfà al paladar cuita o estofada, després d’una llarga cuita a la cassola. És la fava del marquès: denominació d’origen. Aguadulce, Mutxamel, la de Maó i la del “marquès”, de Sentmenat.
Ara, en plena rauxa per amanollar butaques i aconseguir vots, la fava ens apareix com una llavor forta, pionera, lleial, trempada, amb ganes de donar el millor, de sentir-se útil, de deixar bon gust de boca i de fer allò que cap aspirant al maniqueisme partidista sap fer: combatre la gana, atipar al treballador; és aquella que, un cop plantada, no dóna gens de feina i treballa dia a dia, sota el fred i les gelades; a vegades s’arronsa, però hi torna i es torna a posar dreta. Només li cal una mica de pluja i amb les seves companyes les cebes i les cols donen exemple de modèstia i seguretat davant de la intemperància dels nostres temps.
Visca la fava del “marquès”! (Producte Propi de Sentmenat)
