Dos quarts de nou del vespre. Amb puntualitat anglesa van arribant els senyors i senyores regidors. La darrera en arribar és la senyora d’EUA, alternativa… El senyor bidell amb rapidesa, no de funcionari, emplaça ampolles de plàstic de mig litre d’aigua per a cada senyor regidor i senyora regidora. El senyor secretari i la senyora secretaria, d’esquena als assistents i de cara a les senyores i senyors regidors. El senyor rei, en el racó, posa cara de tristor; quiet, desvagat, plomís, amb tot el seu pes existencial sembla que vol dir alguna cosa, però no, només l’exaltació lumínica del metall fa que sembli viu, s’esforça per saciar-nos d’un enlluernament continuat. El seu veí, el senyor Diviu, res li diu i, acorat, retorna a l’esterilitat de la seva existència.
A la platea: el moro, el lloro, el mico i el senyor de Puerto rico i poca cosa més. El que escriu, al costat d’un bon amic, s’adona que totes ses senyories tenen micro i uns potents altaveus per a escoltar bé les veus. Comencen. Dos quarts de nou del vespre. Amb un públic entregat, el senyor, cap de l’oposició, exposa i reposa els mots que entona amb desgreuge. I és que, abans, la senyora presidenta, la senyora alcaldessa, havia plantejat la primera ordre del dia. Tots hi tenen a dir alguna cosa, a part de la senyora regidora d’EUA, que en té algunes més.
El local és magnífic, la il·luminació generosa, brilla com l’or polit; l’ambient és solemne, sonsoniós i ensopit. Una seriositat que de tan postissa fa riure. Embadalit del meu ensopiment cerco cares, detalls; el xiuxiueig de les dones de davant que comenten la jugada; les cortines: esplèndides. De sobte, un home fa un badall irresistible, jo, per solidaritat, també. A fora, plou, algú ho diu a la plaça, i jo, que no porto paraigua penso que em mullaré, però, penso amb la delícia del llit calent i la pluja lenta i vaga mentre agafo el son.
Per fi, ja toca, la moció de l’equip de govern en contra de què: “El castellano debe ser lengua vehicular en Cataluña según orden del Tribunal Supremo”, més o menys. La senyora regidora recita l’escrit monòton, desproveït de retòrica i de gesticulació, amb l’aire seriós i forçat del qui li ha tocat recitar per ordre del mestre. Parla d’ofici i amb una grisor densa. Voten. Uns a favor, altres, els situats a l’extrem de la taula coincideixen: s’abstenen. I és que ja ho deia el filòsof grec Lenguapides:”els extrems, seeeempre es toquen”.
Precs i preguntes: me’n vaig, ja en tinc prou, hem tornat a salvar la nostra llengua! Me’n vaig a veure el “Polònia”…, i a clapar. Agur.
