L\’ull de poll

Tweet

Tweet

Deia l’Eric Fromm (psicoanalista, 1900-1980) que l’acte de desobediència, com acte de llibertat, és el començament de la raó. El president Jordi Pujol, sense embuts, va assegurar que s’havia quedat sense arguments contra la independència i que l’alternativa era l’esborrament de la catalanitat. Dit això per un “encara” polític de pes, tenint en compte la seva teoria “d’encaix dins d’Espanya”, commou i alhora, emociona.

Estic convençut que vivim un d’aquells moments que la història abordarà i recalcarà com a conseqüència d’un acte de llibertat. Però, no perquè siguem una nació, que ho som; ni perquè les votacions populars arreu de Catalunya siguin a favor del sí; ni perquè ara farà 300 anys, el 2014, perdérem la guerra amb Espanya i França; ni perquè s’aconseguís, mitjançà la moció de SI, votar al parlament català “la llei de declaració d’independència”, fos quin fos el resultat; ni perquè, com ve a dir el savi doctor Broggi (103 anys), Espanya i Catalunya són dues realitats ben distintes en tots els ordres de la vida.

El cas és que, els ciutadans de Catalunya comencen a estar tips de tanta bajanada i que els sacrificis tant laborals com d’àmbit social (sanitat, jubilacions) no serveixin per res. El govern espanyol, com a mesura resolutiva, proposa al senyor Mas que apugi els impostos i amb clara desobediència els hi contesten que “nanai”, que ja n’estan farts de ser cornuts i pagar el “gasto”. Bona!

Però, tornem al moment històric. Qui som, realment, a Catalunya? Som catalans amb espanyols? Som espanyols perquè parlem castellà? Som catalans perquè parlem català? Som una tradició i una cultura barrejada amb altres tradicions i cultures? O, és allò de: “Català és qui viu i treballa a Catalunya”. I també, afegiria, qui parla castellà; qui segueix amb la seva cultura i tradició d’origen; qui pensa que la llengua vehicular a les escoles ha de ser el castellà; qui no vol ni sentir parlar de secessió; qui vol ser espanyol, essent català, i prou.

Tots som catalans i tots patim les mateixes conseqüències de ser alhora catalans i espanyols; i és per això, que ha arribat el moment de decidir, de decidir el que volem ser, perquè és legítim, perquè només aquesta nació ho pot fer. Cap altra nació pot decidir el nostre futur, ningú pot votar per nosaltres. Nosaltres i només nosaltres, els ciutadans, serem responsables d’una iniciativa de normalitat democràtica i participativa que ens donarà  el començament d’una raó de ser, perquè som lliures de fer-ho i res, ni ningú, ens pot impedir un acte de llibertat.

Mes de Març: 611.269 ciutadans en edat de treballar sense feina a Catalunya.

Tweet

El dimarts dia 8 de març la banca avisava al govern dels riscos que implica la dació en pagament. És a dir: l’entrega de l’habitatge salda el deute hipotecari. La Secció Segona de l’Audiència de Navarra dictà una sentència (27 de gener de 2011, http://www.ara.cat/economia/Audiencia-pis-hipoteca-banc_0_416358478.html)  en la que considera que amb la devolució al banc d‘un pis hipotecat és suficient para saldar el deute hipotecari contret en la seva totalitat, amb independència de què l’immoble hagi perdut valor por la crisi mundial i els ajustaments de mercat, quedant així l’hipotecat alliberat del deute pendent en aquell moment.

La Federación Española de Municipios y Provincias (FEMP) es puja al carro d’aquelles entitats, alcaldes i grups de persones solidàries que volen donar suport als conciutadans que, per mor de la crisi, s’enfronten a la pèrdua de la seva casa. La banca s’inquieta per aquesta possibilitat i fot el crit al cel. Diverses explicacions  de l’Associació Espanyola de Banca (AEB) fan que el govern en pes hi estigui en contra de la dació, tant per a ells com per la banca hi ha unes normes i s’han de respectar.

Ara bé, ¿què hi ha d’aquelles persones que han perdut la feina, que van tirant com poden amb l’ajut dels familiars més directes, que ja no cobren subsidi d’atur i que de seguir això així, en comptes de feina el que trobaran (o trobarem) serà un forat negre golut, immens, que cada cop s’empassarà més i més gent? La teranyina cada cop és més gran, i una miríada de confiats ciutadans si van quedant presoners fins que, l’aranya abassegadora, decideixi quan els hi ha de xuclar la poca sang que roman  a les seves venes.

Ara, és la hipoteca; ahir, l’encariment dels preus de consum primari; de les universitats; de l’IVA; demà: “Banco Base, Novacaixagalicia, CatalunyaCaixa y Unnim sol·licitaran fons públics del FROB” (fons de reestructuració ordenada bancaria) per complir amb els requeriments imposats pel Banc d’Espanya: uns 6.355 milions d’euros, i així aconseguir una recapitalització de les pobres i malmeses Caixes.

I als ciutadans qui ens tornarà la dignitat, la confiança, el respecte. Qui parlarà clar i ensenyarà les cartes. Qui passarà la garlopa per a adreçar i obrar la fusta. Mentre això sigui així, estem en mans d’un sistema decadent i caducat, de final irreversible, que defuig mirar enrere i consultar la història dels nostres avantpassats, on reposa la saviesa i l’experiència que ens ha de fer més lliures i humans.

Tweet

Prou sap el nostre llarg dolor
que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,
la més estranya o grandiosa lluita
que s’abrandi entre els homes,
és tan sols una guerra civil
i ens porta a tots patiment i tristesa,
la destrucció i la mort.

Salvador Espriu

El Congrés dels Diputats ha aprovat la participació militar espanyola a la coalició internacional contra el règim de Moammar al-Gaddafi. Només IU i BNG han votat en contra de la intervenció militar. Ja hi som, ja hi tornem a ser, tornem a estar en guerra. Diu el president espanyol que és per a “protegir” la democràcia a Líbia.

Des de quan hi ha democràcia a Líbia? On era ubicat el terrorisme abans que Al-qaeda prengués el relleu? Qui va ser acusat de recolzar diferents moviments revolucionaris d’arreu del món, com l’IRA irlandès, els terroristes palestins o els Black Panthers dels Estats Units? Qui va estar implicat en l’acte terrorista del vol 103 de la desapareguda Pan Am on moriren 270 persones innocents?

Aquest mateix “home” és el que l’any 2004 va tancar contractes d’explotació amb multinacionals del sector petrolier: Repsol YPF, la britànica BP, la italiana ENI, la francesa Total, la angloholandesa Royal Dutch Shell, la noruega Statoil, l’austríaca OMV y l’omnipresent BASF.

Líbia, que, com l’Iraq, és un dels principals productors de cru (1,6 milions de barrils al dia) i tercer major productor petrolier d’Àfrica, fa que els interessos geoestratègics de les nacions es vegin amenaçats quan el dictador decideix plantar cara i dir allò de: “aquí mano jo!”. Tots es posen en marxa, qui més qui menys hi té accions: familiars, “amics” i no tant “amics”.

La qüestió avui és diu Gaddafi, ahir: Saddam Hussein, i demà: Goodluck Ebele, president  en funcions de Nigèria (dos milions de barrils per dia). El Moviment per a l’Emancipació del Delta del Níger (MEND) està portant a terme actes terroristes diversos i les companyies petrolieres comencen a organitzar la guerra, aquest cop contra el poble revoltat que veu com els enormes dipositis de petroli han aportat al país uns ingressos de  milions de dòlars, però la immensa majoria dels  habitants de les zones productores de petroli viuen en la pobresa, i patint les conseqüències de la contaminació que ocasionen les petrolieres en el medi ambient. Les persones que denuncien aquesta destrucció o que exigeixen condicions de vida dignes sofreixen  una forta repressió.

Ara, caldrà veure com les àgils empreses pirates del petroli a Nigèria i Angola: AGIP, SHELL, l’americana CHEVRON, etc., escorxen el malalt. De ben segur que serà per motius inapel·lables i, sobretot, legitimat per la ONU. Hipòcrites!

Tweet

Ens el sentim tots aquí, com una angoixa a la gola, el gust de la vida
que no se satisfà mai, que no es pot mai satisfer, perque la vida, a
l’instant mateix que la vivim, es tant golafre de si mateixa que no ens
deixa assaborir-la. El sabor és en el passat, que ens queda viu a dintre
Pirandello. l’home de la flor a la boca.

Eren les dotze, més o menys, del migdia d’un deu d’abril de 1956. Jo, el que us escriu, naixia a l’hospital de La Garriga, puc dir que sóc garrigenc de soca, encara que el pare era nat a Palau Solitar i la meva mare barcelonina, filla de menestrals descabalats, com tantes famílies, per l’abominable i eixorca guerra in-civil.

La mare quan per primer cop em bressolà amb els seus braços , calent encara de l’escalf del seu propi alè de vida, escoltà la cridòria dels infants que sortien del col·legi, diu que va plorar, els crits de la mainada li recordava que havia vençut. Havia fet un esforç gegantí perquè el fill que portava nasqués i veies la llum d’aquell dia de primavera joliua; atabalada per la pardalada inquieta i xerraire, afamada de vida. El sol entrava fregant la persiana de fusta de color verd de l’habitació i petava just als peus del llit emmarcant els dos turonets blancs com nevats i que un cataclisme rere l’altre canviaven de faiçó. La llevadora, tota sol·lícita, desfiu el cordill del ganxo i baixà la persiana enrotllable a poc a poc, però abans que el darrer llistó toqués el bastiment de fusta, la mare va deixar anar un plany: “no si us plau, deixeu entrar la llum…”

Havien estat molts dies de foscor i li calia gaudir del moment amb tota la joia possible. El pare era a milers de quilòmetres lluny: Brasil. S’havien separat per diferències obsessives: un, romandre a l’infern,  escapar-ne l’altra. Així és com va ser que l’1 de març de 1956 la mare s’embarcava de tornada, gràvida de vuit mesos i amb una nena, la meva germana de set anys. Abans, tota sola, havia hagut d’arranjar  tota la paperassa al consolat d’Espanya a Sao Paulo, i, després de passar moltes penúries, aconseguir l’expatriació cap a Espanya.

Sola, amb la seva filleta i només amb un bitllet de cinc pessetes espanyoles, pujava els primers graons del vaixell que l’havia de dur a casa: “El Cabo de Buena Esperanza”. Un vell vaixell de la companyia Ibarra, que, després de molts viatges, feia el darrer per a ser desmantellat al mateix port de Barcelona. Un mariner de guàrdia la va ajudar a pujar la llarga escala, estava visiblement emocionada i nerviosa; li tremolaven les cames, no volia mirar enrere. El capità, un home prim, molt ben afaitat i una mica enravenat, veient la situació es dirigí personalment a la mare amb aquestes paraules: “Señora bienvenida, vamos a cuidar de usted i de su hija, en caso de naufragio usted i su hija embarcaran los primeros”. No podia ser més explícit. Aquelles paraules i aquella atenció calmaren l’angoixa, eren les primeres paraules amables que oia en molt de temps…

Florenci Pla. El sabor del passat.

Tweet

El nom llatí de la favera és Vicia faba (la primera paraula ja ho diu tot). La fava és un cultiu que forma part de l’agricultura mediterrània des de l’edat del ferro. A la Grècia antiga eren molt apreciades i les dedicaven al déu Apol·lo, el qual no és cosa estranya si pensem en l’aparell reproductiu del mascle, és a dir, el tendrum final en forma de fava.

Les varietats d’horta més coneguda són la “Aguadulce” de Sevilla, La “Mutxamel” del País Valencià (una gran fava) i la de Maó, considerades les millors del món. És per això que, qui els escriu, pensa que la fava a Sentmenat és molt conreada: des de Can Fruitós, passant per la Llicorella, Ca l’Ànec, Can Gepet, sota el pont de la riera i, com no podria ser d’altra manera: les del castell de Sentmenat. Les faves de l’entorn del castell són les que fan més gala de bones. Són d’un verd aspre, molsudes; el dibuix de la fava estant dins de la tavella és poderós, quasi impertinent. Vergassades per l’airet fruitat, que baixa de Guanta, saltironegen i es toquegen com si cada una volgués ésser més gran que l’altra.

És la fava del castell de Sentmenat tendra i cruixent menjada verda, en cru. Es desfà al paladar cuita o estofada, després d’una llarga cuita a la cassola. És la fava del marquès: denominació d’origen. Aguadulce, Mutxamel, la de Maó i la del “marquès”, de Sentmenat.

Ara, en plena rauxa per amanollar butaques i aconseguir vots, la fava ens apareix com una llavor forta, pionera, lleial, trempada, amb ganes de donar el millor, de sentir-se útil, de deixar bon gust de boca i de fer allò que cap aspirant al maniqueisme partidista sap fer: combatre la gana, atipar al treballador; és aquella que, un cop plantada, no dóna gens de feina i treballa dia a dia, sota el fred i les gelades; a vegades s’arronsa, però hi torna i es torna a posar dreta. Només li cal una mica de pluja i amb les seves companyes les cebes i les cols donen exemple de modèstia i seguretat davant de la intemperància dels nostres temps.

Visca la fava del “marquès”! (Producte Propi de Sentmenat)

Tweet

Aplanat sobre un llençol blanc i cercant amb la vista una forma inexistent que la meva imaginació inventa després d’una estona de guaitar el sostre, començo a barrinar i a destrossar un moment dolç amb els pensaments que el soroll d’una moto talla pel mig.

M’aixeco, o no m’aixeco, resto al llit; la tele va fent xivarri, un xivarri agraït, xiuxiueja des de l’altre cantó de l’habitació, on hi jau una catifa gandula, alienada, mig bruta i descolorida per l’ús. Fils i restes de sorra fina, de la darrera pluja, suren cap a fora i el gos endormiscat la rebrega un xic.

El sol es colga, es desgasta el color, abans eixerit, ara tristoi. La claror, que encara minva entremig del vitrall, rebota a la paret del meu costat, a l’esquerra, i fa que el blanc, ara, sigui daurat. Una línia difuminada em diu que això s’acaba; el tic-tac del rellotge Cassio m’entronitza i em fa rei del meu temps, el gasto com vull i res és comparable amb aquests moments de llibertat. Fins i tot, els llibres amuntegats sobre la tauleta de nit, respiren pau i quietud; ells que tantes vegades em tornen a la vida, ara fan el mandra i es deixen caure, per sobre, una fina capa de pols, quasi inexistent, però que, la llum de la làmpada delata l’oblit de més d’una setmana.

Se’m posa el rogall a la gola, perquè foto un crit: maleeixo al motorista i me’n recordo de la seva mare; pobreta, penso, i quina culpa té, oi? El gos fa un badall avorrit, sense sentiment; em mira fixament; es llepa una mica el cul i deixa caure el cap amb un sospir profund, quasi d’ultratomba. Va tancant els ulls amb parsimònia. De sobte, em veig al mirall del tocador. Una postal de l’any 2001 i penja d’un cantó.  Em fa de barret, em queda just sobre el meu cap. M’arreplego el cap per darrera amb les dues mans i m’observo: tinc el cap gros de tanta ingenuïtat i malament moblat. Calço un 42 i mig i estic més aviat gros. Em faig un suggeriment: M’hauria d’aprimar.

Aixeco les cames amunt i les giro a l’esquerra, les deixo caure i toco a terra. Faig com el gos i sospiro d’ensopiment. De sobte, taquicàrdia galopant, angoixa frustrant: M’he deixat el foc encès de la sopa de ceba! Tot cremat i negre, el pot s’ha fos i només queda la disfressa sobre la taula de la cuina, tacada dels esquitxos de ceba i pa. Malastruc! Aquesta nit no mullaré al ball de carnaval!

Tweet

En aquesta cursa cap a les vanitats de vanitats, hi ha diferents categories i subgrups que escamotegen la seva pròpia manera de ser per agradar, primer al partit i, després, a l’elector.

Tenim per una banda, aquell grup de gran categoria que són els polítics que podríem qualificar “de gamma alta”. Són gent adinerada que no necessita els diners, però que la seva, irreconciliable, gran vanitat, els fa  ser polítics de tot un estat. Aquests són “la crème de la crème”, el vici amb cames, la inutilitat personificada. Tot i així, divaguen superbiosos amb discursos preparats per guionistes, i que, quan ho fan espontàniament, la caguen. Són els polítics que representen l’estat espanyol.

Dins d’aquest grup, s’hi troba un subgrup molt interessant. Aquells que són de “provincias” i addictes (amb talonari de bitllets) als avions per tornar a casa els caps de setmana. Aquests diputats, sempre en minoria, rondinen i botzinen per a guanyar-se el sou que li paga el partit i el sou per ser diputat. Són una gent melangiosa i llastimosa, quasi fúnebre. No els hi fan cas, ni se’ls escolten; tret del gran José Antonio Labordeta, que sí que es feia escoltar i els feia callar. Ell era la gran excepció: un bon home i un gran a-polític: parlava del que creia i deia el que pensava.

En podríem parlar-ne molt més d’aquests, evidentment, però, anem al grup aquell que es foten la merda a tones. Són els autonòmics o autòmats, sí, com els de Montjuïc. Aquí hi ha de tot: rics, pobres d’esperit, idealistes, sindicalistes, herpètics, torracollons, saltataulells, petulants, delirants galimaties, i que, com  l’altre grup, hi penja una esfilagarsada de gent que en depenen directament per la seva subsistència i la dels seus familiars. Políticament parlant, fan el que poden quan els deixen els de “gama alta”. És a dir, personal molt ben pagat que es limita a criticar als col·legues de Madrid que estan al govern d’Espanya i punt. Prometen molt, es passegen pels pobles, donen la mà i es fan els trempats. Un dia es foten un pitet per una calçotada i l’altre juguen un partit de futbol. La qüestió és ser-hi, no perdre “pistonada”, i qui dia passa any empeny. Cada autonomia és diferent. Les del nord, amb un passat històric que rebufa, es fan sentir més. Catalunya i Cantàbria són l’exemple. Pel mig, Madrid i València, agermanats, munten una petita línia Maginot que fa que l’autonomia del sud ens quedi lluny. Castilla i León comença a despertar demanant tot el que el gran Bono es va deixar per fer.

I ja més entrats cap aquí, arribem al grup de “dependència total”. Aquests no donen el pas si abans no consulten amb els gurus del seu partit. Són polítics d’una il·lusió sentimental, de vanitat submisa, que pidolen i pidolen cada dia allà on toca, però que queden lluny, molt lluny dels autonòmics. Són com el servei, diguéssim, tenen el poble distret i alguns cobren quasi com un autonòmic. Aquests són els de tercera divisió. N’hi ha que juguen a segona B i són quasi professionals: ciutats grans, com ara Terrassa, Girona. Però els petits municipis regalimen oportunisme. L’oportunitat de ser regidor/a és quelcom que a més d’un l’impacienta i que el torna poc caut. En aquests dies, quan falten 3 mesos per les municipals, es comencen a moure frenèticament; presentacions, corredisses darrere uns i altres per a col·locar a les llistes;  s’endeguen “macutassos” uns als altres, i tot, pel bé del poble. Podria ser una política molt respectable, la municipal, però a quasi ningú li interessa. El poble prefereix saber dels de gamma alta i dels autonòmics. Però, després, passa que el capítol 1 (sous ajuntament) s’emporta quasi el 50% del pressupost municipal, que seguim sense Centre de dia públic, (quan ja quasi el teníem); no tenim un petit tanatori per a vetllar els nostres difunts; per no parlar de la circumval·lació. És clar que aquest govern està treballant en aquest sentit, el de crear equipaments necessaris, però, són molts anys d’endarreriment…, i cal més esforç, més modèstia i humilitat. Som molts que treballem a jornada complerta i no passem dels 1200 euros. Quan una treballadora surt de la Kostal, de ben segur que té jornada complerta, la casa, els nens i tantes coses…, i no cobra.

Agur Ben-Hur.

Tweet

Vint-i-cinc anys després de iniciar-les, ACPV es veu obligada a tallar les emissions dels canals catalans, amenaçada amb multes exorbitants pel govern de Camps.

Supose que demprés de tantes bajanàs com vénen de València a un servidor no li resta res més que sospirar endins i dir aquestos mots del poeta Ausiàs Marc:

“Si com los rius que a la mar tots acoren, Així les fins totes en tu se n’entren. Puix te conec, esforça’m que jo t’ame:

Vença l’amor a la por que jo et porte. “

La catalanofòbia arriba a extrems insospitats, la bel·ligerància contra Catalunya és palesa i res fa pensar que això hagi de canviar a curt terme, més aviat a l’inrevés. De tots és sabut l’atavisme espanyol; de conquesta, d’imposar per dret de guerra i en nom de Déu, d’anorrear tot allò que no té que veure amb la seva cultura fins a fer-ho desaparèixer. Però, no són tots els espanyols, ni de bon tros, ni són tots els que viuen a Madrid. No. Són uns quants. Els fills dels fills dels fills d’aquell atavisme que abans parlava que no paren de riure i  d’embriagar-se  de la seva pròpia ideologia: dictadors de fireta, de cridar, de dir mentides, maniqueus nauseabunds, en una paraula: indesitjables.

Ara, a València, els sicaris d’aquells fills de fills comandats pel maniqueu més macilent, el tal Camps, porten a terme la creuada contra qualsevol vestigi del català, que és la seva i la nostra llengua, de la cultura catalana que és la que ha perviscut segles i segles, la de tot un llevant orgullós de tenir i compartir les mateixes arrels que els nostres avantpassats més llunyans. Els pixacantonades i saltamarges s’han fet els amos i han enganyat des de les seves poltrones de polítics als valencians i valencianes, germans  i germanes de fer camí i de compartir goigs i sofriments. Estic segur que aquella colla que defensen les emissions de TV3 necessiten del nostre suport, perquè el de l’estat espanyol mai els hi arribarà. És més, és el que volen, acabar amb Catalunya. Fins quan ho consentirem? Demà, potser, serà ja massa tard.

I torne a repetir: sóc alcoiá.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València.  OVIDI MONTLLOR.

Tweet