Era molt d’hora, algú tustava a la porta, era la senyora Pepeta, la mestressa de la casa on dormíem; ja rondava per la casa i frisava perquè ens llevéssim. La mare també feia estona que s’havia llevat, per a comprar el pa i una mica de peix, congre, al mercat de Blanes. La mare feia una paella a la cala, sobre una estufa vella de ferro colat, el bar la llogava per 25 pessetes. La llenya la fèiem la mainada, dels pins que treien el cap per tots els costats de la cala. La resta d’ingredients ja els posaríem entre tots: morralla: molls, cintes, gallinetes, quatre musclos i alguna gambota que el pare sabia pescar amb cert mestratge.
Quan arribava la mare, ja estàvem llestos per encaminar-nos cap a la cala de Sant Francesc, carregats com camàlics, com els pobres natius de “las minas del rei Salomon”. La meva germana, L’Emi, portava el matalàs, el meu pare el para-sol i la borsa de queviures que la mare havia comprat al mercat, inclosa una enorme síndria, grossa i rodona, de verd fosc intens que enterràvem a més d’un metre de profunditat només arribar a la cala. Prèviament, a l’arribada de la mare, el pare l’havia donada per bona, tot posant l’orella i escoltant els sons provinents del retruc dels nusos del puny picant pel cantó oposat. Tots fèiem un gran silenci: ”és bona”, deia, i començaven a caminar.
Jo traginava la cambra inflada d’una roda de camió. Em donava la volta per tot el meu cos i tenia sis pegats distribuïts pel pneumàtic, amb una vàlvula d’inflat que se’m clavava al costat del coll. Era negre i no pesava gens, feia molts anys que la teníem, ens l’havia regalat un mecànic de La Garriga, amic del pare, en Marges. En canvi, al matalàs de colorets, comprat a una botiga de Blanes, no li teníem tant afecte. Sempre passàvem per davant de l’Ermita de l’esperança, ja sortint del passeig. Allà començava la pujada a peu, una forta pujada que ens feia a tots esbufegar com braus de lídia. En aquest punt començaven les primeres queixes: “Que n’és de dret això!” deia el pare. Jo m’agafava al canell de la mare, perquè una de les mans la tenia ocupada amb una paella i, l’altra, amb un cabàs de plàstic, molt deformat, que hi portava plats i coberts; a l’esquena, penjada, la bossa del pa.
El dia de santa Àngela, el quatre d’agost, el sant de la meva mare, en Tòful, el propietari de la Cala, barca de transport de passatgers entre Blanes i Lloret, ens convidava a portar-nos fins a la cala de Sant Francesc de franc. Era un dia gloriós! La mare ens comprava croissants per esmorzar i ens els menjàvem dalt de la Cala. L’Emi, l’Elsa i jo seiem a popa sobre els salvavides, al costat de la bandera espanyola, tot desafiant l’equilibri. El vent ens venia de cara i el sol espetegava de ple als nostres cossos nus. Quan venia una onada per la mala mar o pel pas d’un altre vaixell, xisclàvem a rebentar. De tant en tant, en Tòfol feia sonar el clàxon en diverses ocasions: quan es creuava amb un altre company que venia de Cap de Creus; per avisar als agosarats que amb els patinets es llançaven mar endins i quan arribava a destí.
Embriacs de calor corríem per tota l’embarcació i molt abans d’arribar a Sant Francesc ja érem a proa, esperant que baixessin l’escala. Encara no havia picat a terra que, nosaltres, ja havíem saltat pel lateral de la nau. El dia era novell i la mar encara donzella, pura i neta, lluminosa i cristal·lina, ens engolia i ens deixava capbussar a pleret. La fretura de seny ens feia valents i no sentíem la fredor de l’aigua; tot just començàvem a gaudir del que havia d’ésser un gran dia d’estiu a la cala de Sant Francesc. La mar començava a onejar i a la sorra ja es veia l’estendard familiar: el para-sol de colors amb sanefa blanca de tèxtil filigrana.
L’Elsa entre capbussada i capbussada m’agafava dels braços, de les mans, i reia, sempre reia…, i jo, l’estimava més i més.
